Estimada mare

Estimada mare:

Sé que ara, a La Vall l'aire és tibiet. El fenoll, l'agret, els lliris silvestres o la camamil·la, es deixen portar, entren al joc enardint la primavera. La llum del matí és promesa de moltes hores llargues que queden al davant per a pastar pa, fer llenya, encendre el fornet, fer un bon plat d'arròs.

Imagine el silenci de La Vall, el camp de color terra i el pàmpol encès de verd.
Imagine el silenci de La Vall baix un enorme cel d'estiu sense núvols.

Hui estàs feliç perquè estareu tots junts. Tornareu a barallar-se pel tros de pa més gran i després ton pare posarà pau pegant una palmada a la taula. I tots riureu.
I la vida anirà portant-vos amb suavitat, amb somnis i desitjos, anhels, cap avant. Tindreu pors també, la bomberota, el pecat, la mort, la fam.
Et faràs major, t'enamoraràs d'un home seriós i bo, honrat, amb una mirada de boira grisa un poc trista.
I començaràs a viure una vida de novençana en una caseta camperola dels afores del poble. Una caseta rodejada de pins i ametlers. Tindràs una bassa feta de rajoles on el brunzit de les vespes es mesclarà amb el xerric de la txitxarra. Viuràs a ta casa com si estigueres a la teua vall estimada. Mirant el Montgó, rodejada de pins i terra.
I treballaràs amb totes les teues forces per fer d'aquella caseta vella, apedaçada, una llar digna i bonica on establir la teua vida. Treballaràs moltíssim malgrat que el dolor sempre serà el teu company més íntim. Però l'energia vital que t'ix de dins no es deté en minúcies. És més important tirar cap endavant que estar penedint-se d'un mal de genoll, o d'un còlic de vesícula, d'una estenosi de columna, o que ja quasi l'oxigen no t'arriba als pulmons. Això no té cap importància mentre pugues obrir els ulls i veure que el gat gris a tornar a beure del seu plat, que la cotorra ha tornat acompanyada d'altres i es mengen les ametles encara verdes, mentre pugues veure a les teues filles o els teus néts. La vida sempre t'ha tirat cap avant. Eixe és el teu secret.

Tu no has vist el telediari on diuen que el món canviarà.
Diries quanta faula.
El món de la fam, de la incertesa, del rebuig social perquè eres roig o blau, el món d'anar o tornar caminant a/de gata, de fer llata, el món de fer-se malalt sense medicines. De parir a casa al teu llit en mig d'una hemorràgia, el món de fer melonars o tomaqueres, d'anar de viatge de nuvis a València, el món d'anar a la plaça a comprar, fer el dinar cada dia, sofregir, pastar, llavar a mà, estendre la roba al sequer sota el vent gelat del gener. Eixe món teu ha canviat. Diuen que ha canviat.
Diuen que ara els descendents, nosaltres, les teues filles, hem d'anar a la guerra. Mare no t'espantes.
La guerra consisteix a quedar-mos a casa.
Ale! Anem a començar la guerra moderna que els temps del virus ens han imposat: Tenim el rebost ben ple.
Ens fem coca maries com si cada dia fora festa. Ens avorrim un muntó, mare meua!
Mirem la tele, esccoltem les notícies a tota hora. Som els herois que estem tancats a casa protegits, dins d'una campana de vidre.
No ens falta de res.
Tenim finestres per on entra el sol o la llum.
Tenim temps per a pensar qui som, on volem anar.
Tenim temps per a gaudir de les nostres famílies, fins i tot, per a fer gimnàstica per a mantenir el cos.
Et riuries si ho hagueres escoltat. Guerra, què guerra. Herois quins herois.

Només falten unes coses en la teua biografia.
La teua vida, que sí va ser heroica, havia de tindre un final heroic.
Tu mare, vas haver d'enfrontar-te al darrer adéu, a soles. Lluny de la teua estimada casa rodejada dels ametlers, del teu gat gris, de la teua naia solejada. Lluny de l'orgull de la teua família que el temps i Déu, t'havien deixat formar, que abraçaves amb mà ferma per tal que no es desfera com un manoll d'herba. Lluny de nosaltres.
Et degues sentir com una xiqueta que sobtadament, jugant al carrer, se n'adona que s'ha perdut. Estic a soles, aquest carrer no el conec. Els meus pares on estan, perquè no em busquen desesperats cridant el meu nom?
Estic a soles i sé perfectament que em muir. M'acomiade de ma casa, de La Vall, del Montgó, de les meues filles. Per què no estan amb mi. Els meus néts, que guapos i bons són. Mira!, trobe que acabe de veure al meu Guillermo. Té el cabell com el de sa mare. El meu home, que templat és, quina gràcia té posant-se les mans a les butxaques caminant un poquet de gaidó. Mira, mon pare i ma mare, els meus germans. Estan jugant a La Vall, enmig l’era. A Teresa li ha picat una vespa però Pepe ha pastat fang i li ho ha curat. Corre Paquita, corre!, anem a fer flautes amb les canyes del llavador.
Sí ja vaig. Em sap mal no dir-los a les meues filles que me'n vaig.
Paquita, estigues tranquil·la. Elles saben que estaràs a La Vall jugant amb nosaltres.

Titol obra: Estimada mare
Edat: 54 anys
Nom: Teresa Bas Castelló
Premi Cròniques majors de 18 anys