Data: un dia qualsevol d’aquest bucle emocional

Confinada entre olors, sabors i textures. Estic a la cuina i pense en el futur incert sense ser al teu costat. Ser perquè estar, estic amb tu als teus pensaments. Pense en la mare i la seua fortalesa gravada en la seua mirada. Se’m fa petit el cor, i gran l’ànima. Hi ha dies que conte els minuts que passe tancada a casa, mentre plore sense saber molt bé per què. Serà la tristor de l’absència de la iaia? Serà la buidor de no parar taula per al pare? Tal vegada siga la pena tan gran al pensar en els teus besos, i no poder gaudir de tu. Siga com siga, aquesta temporada m’està servint per a entendre que no sempre tot va bé i que alhora, tinc més del que crec, i vull creure.

18:56 de la vesprada. No sé ben bé que fer. Avui no sé si em ve de gust parlar amb l’enyorança, amb la incertesa, amb el desfici o amb l’ansietat. Podria fer una barreja però, no obstant, el meu cos em demana a crits que aprofite aquests dies per a redescobrir-me. Per visitar les meues inseguretats i regar-les amb lleixiu. Per buscar i buscar entre les meues inquietuds i pensar que són les més fascinants de la història: escriure, cuinar i plorar. Quina triada més potent, més plena d’expressivitat i carregada de contingut no apte per a tots els públics (no per als que veuen el got sempre ple). També haurien de ser dies per cuidar-me més l’ànima i menys la superfície perquè a la fi, l’interior és el reflex de la bellesa. De la certesa de l’inici del concepte d’amor propi, de fortalesa, de poder.

20:00 d’una vesprada qualsevol. Aquest moment del dia, sol ser l’instant clau d’aquest confinament. Seria l’hora clau del bon temps, per començar la cerveseta amb les amigues. Cada una al seu ritme, acudiríem a l’encontre quotidià. Aquell encontre que no pensava que podria arribar a trobar tant a faltar. Com una sensació que et crema el pit i et fa tremolar les cames. I és en aquestes situacions límits quan veus que l’amistat es basa en records efímers, gravats a foc en els instants congelats més amagats del teu jo. Afloren moments i pense en la sort que és tindre una segona llar, col·lectiva, sense tu haver-ho buscat. I somric mentre mire el cim del Montgó, el sol amagant-se i pense en el reencontre. Grandiós reencontre.

Titol obra: Data: un dia qualsevol d’aquest bucle emocional
Pseudònim: Carmeta la de les sabates grans
Edat: 24 anys